Resum
de l'article de Jordi Rius i Jové:
ELS
MOLINS HIDRÀULICS: UNA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA COM A EINA DE
TREBALL I DE DOMINACIÓ FEUDAL.
Quaderns
deVilaniu, 26:77-88 (1994). Quaderns d'Història
L'article
sencer es troba a:
http://es.slideshare.net/arosello/els-molins-hidraulics-jordi-rius-jov-1994
(21-11-16)
Europa
va conèixer a l'època medieval una intensa activitat, en què
la pagesia pateix canvies en la seva estructura social i
s'apliques noves tècniques i estris de producció (es
parla de la primera revolució industrial).
Els
historiadors no s'ha preocupat massa de la història de la tècnica.
L'existència
de nombrosos molins a les ribes dels rius Brugent i Francolí són
fruit evident del desenvolupament i de l'evolució en l'aplicació de
les rodes.
Tot
i que cert tipus de màquines ja eren conegudes a l'antiguitat,
fou al llarg de l'Edat Mitjana quan aquestes foren emprades més
habitualment per ciutadans i camperols. Els molins va ser un
element de producció important, un dinamitzador social i
una imatge prou habitual pel paisatge de l'home d'aquell temps.
Les
rodes hidràuliques utilitzades fins aleshores a les serreries,
batans, mines etc, van ser propagades de manera força
generalitzada pels cistercencs a França. A Anglaterra, en temps del
rei Guillem el Conqueridor (1066-1087), hi havia censats,
al Domesday Book 5.624 molins, la qual cosa dóna una idea
força clara de l'evidència de la seva utilització.
A
Catalunya es comença a registrar l'existència de moliíws
malentès als segles IX i X, malgrat que la seva
construcció no es difondrà fins als dos segles següents, fet
que esdevindrà un monopoli senyorial i un símbol més de poder
en les relacions feudovassallàtiques.
La
construcció de molins era quelcom força complex, perquè s'havia
de disposar d'una certa autonomia respecte del règim feudal,
ja que implicava haver de tenir una capacitat econòmica suficient
per poder obtenir el domini dels drets sobre el bosc d'on es
treia la fusta necessària, sobre la terra on s'edificava i
sobre les aigües que n'eren la font d'energia.
Una
de les primeres notícies que fa relació al Francolí és la
donació que féu Ramon Berenguer IV, el 13 de juliol de 1159, d'un
molí a favor de Guillem de Vilagrasa i de la seva
muller Puculula. Tenien plena potestat sobre aquest molí,
de manera que podien subarrendar-lo, vendre'l, o posar-lo al
servei dels camperols del seu entorn a canvi de les prestacions
que consideressin més convenients.
Una
nova referència documental, pel que fa a l'existència de molins i
la seva forma d'explotació, apareix l'any 1171, a la carta de
donació de Rocabruna (Picamoixons)
efectuada
per l'arquebisbe Guillem de Torroja i el rei Alfons I.
El
molí era, òbviament, un element i un servei bàsic d'ús
imprescindible per part de qualsevol comunitat; en conseqüència,
esdevenia una font d'ingressos fixa per a aquell
qui
en tingués el domini, ja que qui l'utilitzava per moldre-hi el blat
havia de deixar-hi una part anomenada maquilas.
El
molí no era única, i exclusivament una eina que facilitava el
treball o un instrument productor
de beneficis, sinó que portava implícites tot un seguit de
repercussions socials,
ja
que el senyor feia d'aquest monopoli un instrument més de dominació
social i de control
dels seus vassalls, segons la situació político-social en fer-se
efectiva la donació.
Dos
exemples ben clars d'aquestes afirmacions apareixen les cartes de
població de Vila-rodona i Sarral.
En
el cas de Vila-rodona, resulta interessant de veure les diferències
evidents que apareixen entre la donació de l'any 974, on
no hi ha cap referència a molins, fargues o qualsevol altra
regalia semblant, quan s'està duent a terme el procés de conquesta,
i la de 1161, redactada específicament per l'establiment del
molí.
La
primera fou atorgada pel bisbe de Barcelona als habitants del castell
de Montmell i tan sols havien d'efectuar el pagament del delme i
de les primícies. Mentre que el 1161 l'establiment del molí
comportà unes prestacions força més àmplies.
A
la carta atorgada per Alfons I als ciutadans de Sarral l'any 1180, on
queda ben clar que les terres del terme els són 11iurades sense cap
prestació censual i amb plena llibertat, però el rei es reté
entre altres coses, «Retineo autem ibi mihi et meis,
molendinos et furnos et fabricant et iustitias, rixas», si bé
els allibera de «...exorquias et intestationes et albergant ibi
non requiram nec cucucias».
Altres
molins documentats apareixen l'any 1197 quan el clergue Berenguer
de Tàrrega fa donació a Poblet d'uns molins que aquest tenia a
la Riba. Una cessió posterior d'aquests a Bernarda de Montoliu,
el 1204, permet de saber que un era de blat i l'altre draper.
Les
condicions d'arrendament per Bernarda de Montoliu foren haver de
pagar pels molins i per les terres 1/5 a Poblet; el monestir es
reservava el dret de moldre-hi el blat de franc, comprometent-se
únicament a respondre de la manutenció del moliner en cas que
s'utilitzessin els dos molins al mateix temps.
Segons
les notícies aparegudes a la documentació, es disposa, pel que fa a
les concessions
de molins, de tres tipus de situacions ben diferents.
La
primera consisteix en la donació d'uns molins ja construïts,
amb la qual cosa tan sols apareix la transacció d'un propietari
a un altre, i en tot cas l'arrendament. La propietat d'un monestir
que en cedeix 1' ús per contracte, i es dóna també el cas de
propietaris de personatges no excessivament elevats en la classe
social, com és el cas de Bertran de Vilafranca. En tots els
casos, òbviament, s'exercia un control ben concret sobre ell i
sobre qui l'usava.
La
transferència de la propietat es podia fer per donació,
compra-venda o intercanvi, però
el més important és que sovint el molí era una peça clau dins un
lot, i la seva inclusió al document no és un pur formulisme,
ben al contrari, és la plasmació d'una propietat o d'una
inversió en renda important dins les fórmules de l'estructura
feudal.
Exemples
ben clars s'han vist amb el monestir de Poblet que cedí, 1' any
1204, en alou, a
Bernat de Montoliu els molins que tenia a Rocacorba, amb l'objectiu
que els repoblés i
n'hi edifiqués més. Com a inversió més directa el monestir arribà
a pagar l'any 1459 la
suma de 19.000 sous pels molins del Cap del Pont, prop de Balaguer.
Un
altre exemple de renda feudal el dóna clarament el monestir de
Santes Creus que va rebre l'any 1190 unes rendes de 140 sous
pels molins de Tarragona.
Una
breu reflexió al voltant de molins «suposats exclusivament»
paperers a la Riba del s. XII
Bàsicament
i d'una manera genèrica, es pot afirmar que els molins hidràulics
eren emprats en un primer moment per moldre blat. Al segle IX ja
aparegueren a la zona de Picardia molins per moldre civada i fer
cervesa. Això significava una evolució mecànica en el seu ús,
ja que implicava la utilització d'uns malls en el funcionament
que, posteriorment, serien emprats per elaborar el cànem i pels
batans tèxtils, que en un futur s'aplicarien també en la
metal·lúrgia.
Els
molins bataners o drapers foren absolutament innovadors i la seva
existència era força coneguda i extesa arreu d'Europa als
voltants del segle XII. De totes maneres, cal qüestionar-se el
fet que a la Riba del Francolí, hi existís una indústria paperera
originada en temps de l'ocupació sarraïna.
Es
acceptat que el paper arribà a Catalunya mercès als sarraïns,
procedent de les manufactures valencianes (Xàtiva 1150) i
posteriorment mallorquines, però a Catalunya no apareixen les
primeres notícies d'aquesta producció fins a mitjan segle XV".
L'existència
de molins paperers o el desenvolupament de manufactures papereres
a la zona dels rius Brugent-Francolí, en temps del comte Ramon
Berenguer IV, requeriria d'unes infrastructures que tècnicament
podrien haver existit, però, d'un règim poblacional i d'un
consum inexistent".
Per
poder viure de la producció de paper, encara que tan sols es tractés
d'una família, significava disposar d'uns mitjans de producció,
però també d'un consum, i per tant
comerç,
prou habitual per haver deixat documents de compra-venda, cosa que
fins aquest moment no ha aparegut. Tampoc no podem parlar d'una
població consumidora (compradors) habitual de paper, ni d'uns
mitjans de transport i una infrastructura suficientment important
perquè aparegués en 1' actual itat, encara que fos esporàdicament,
algun tipus de documentació de la qual no disposem.
Conclusions
A
partir de les notícies presentades en aquest treball, es pot
concloure que el molí hidràulic, independentment de la seva
funció bàsica d'eina per moldre, constituïa una font tant de
domini senyorial com de riquesa per a aquells que gaudien del seu
monopoli, o de part dels beneficis que el seu funcionament
produïa. No ha de resultar gens estrany que nobles, cavallers,
monestirs i ordes militars, tinguessin especial interès, per un
costat, en la seva construcció (si no se'n disposava) o a
mantenir el seu funcionament a tots els territoris i comarques
del seu domini, tractant al mateix temps d'evitar-ne la construcció
d'altres en llocs propers que poguessin fer disminuir els ingressos
que arribaven per aquest camí als principals tinents.
El
principal problema, en el moment de la construcció dels diversos
molins, es podia plantejar si aquest afectava molta població i
no es tenia un domini ple del territori. Les
terres
de regadiu es podien veure perjudicades en llocs de poc cabal a causa
de la construcció dels recs que podien esdevenir vertaderes
sangoneres per l'aigua del riu, ja
que
el funcionament del molí obligava a desviar molts metres d'aigua
necessaris per poder moure les turbines del molí.
Els
molins foren, en definitiva, uns importants elements emprats per
forçar el domini senyorial i continuar expandint pràcticament
el mateix tipus de feudalisme que hi havia a la Catalunya Vella.
